'Gira tot igual, però diferent': Ginestà publiquen un disc sobre l’amor que no comença mai de zero

Ginestà tornen amb Gira tot igual, però diferent, un nou disc que aprofundeix en les relacions afectives des de la complexitat i la sedimentació de les experiències viscudes. Lluny de reduir l’amor a l’eufòria o a la pèrdua, el projecte el presenta com memòria, transformació i continuïtat, una idea que travessa tot el relat i que queda sintetitzada en el títol del treball: els cicles vitals i emocionals es repeteixen, sí, però mai de la mateixa manera.

El disc parteix d’un principi clar: no es comença mai de zero. Cada vivència construeix una memòria emocional que condiciona la manera d’estimar. Les deu cançons funcionen com capes successives que s’encenen i s’apaguen —com espelmes—, però que, en conjunt, defineixen allò que som. Cada final es converteix en condició de possibilitat del següent, en un procés on sempre queda alguna cosa encesa.

Enregistrat entre 2025 i 2026 a Royuela Studio i El Refugi de Cambrils, i produït pel col·laborador habitual Cesc Valverde (Xicu), Gira tot igual, però diferent desplega una sonoritat pop oberta a noves textures, combinant pulsió rock amb moments de màxima intimitat. El resultat és un disc cohesionat, amb voluntat narrativa i una clara vocació emocional.

Directo

ELS40

ELS40

Reproducir ELS40

El recorregut s’obre amb “Amb tu i per tu”, que captura el moment inicial de qualsevol història: aquell espai fràgil on conviuen intuïció, curiositat i una emoció encara sense nom. És el vertigen de l’inici, on les pors i l’entusiasme caminen plegats. Aquesta sensació s’intensifica a “Perdre el cap”, que explora el primer enamorament des de la pèrdua de control, la inseguretat i els pensaments intrusius, però que acaba reivindicant l’abandonament conscient a l’amor. La tornada expansiva s’imposa al dubte i projecta un optimisme clar cap al futur.

La primera capa emocional es completa amb “T’estimo tant”, amb la col·laboració d’Alba Armengou, una cançó lluminosa sobre una relació marcada per la distància. Sense dramatisme, el tema fa valdre la persistència del vincle i la capacitat de fer-lo créixer malgrat les absències, amb un relat quotidià que té en els retrobaments el seu motor.

El disc guanya espontaneïtat amb “MUAMUAMUA”, una celebració de l’atzar i de les trobades que poden canviar-ho tot en un instant: un concert, un bar, un primer petó que crea un univers propi. És l’alegria del “i si…?”, però també la fragilitat d’un moment que obliga a decidir si fer el pas. L’amor hi apareix com un equilibri inestable entre impuls i consciència.

El tempo baixa amb “Les coses senzilles”, una peça càlida d’arrel mediterrània que reivindica els gestos quotidians, l’acceptació de la imperfecció i la necessitat de reconnectar amb un mateix. Actua com un espai de respir dins del disc i recorda que sovint és en allò que passa desapercebut on hi ha el que realment ens sosté.

Un dels girs més contundents arriba amb “El mirall”, que s’endinsa en el despit, la ferida i la persistència d’allò que ja no hi és. Ginestà incorporen aquí el dolor com a part inevitable del procés emocional, assumint que l’amor també és enyor, frustració i ràbia, capes incòmodes però profundament genuïnes.

En contrast, “Finestres”, amb la participació d’Ernest Crusats, recupera una mirada subtil centrada en els detalls imperceptibles i en una manera d’estimar que creix en el silenci, la rutina i la proximitat. És un amor que resisteix el pas del temps i que troba permanència en el que és gairebé invisible.

A la recta final, “Pau” esdevé un dels moments més personals. Escrita per Júlia Serrasolsas, és una resposta a “Júlia”, la cançó que Pau Serrasolsas li va dedicar a Vida meva. El diàleg reforça la complicitat artística i vital entre germans i es converteix en una declaració d’admiració i suport mutu.

El tancament arriba amb “Gira tot igual, però diferent”, una peça acústica, despullada, amb guitarra i dues veus sense artificis. Mirar enrere per entendre el present, dialogar amb la memòria i projectar-se cap al futur sense perdre l’esperança: un final càlid i reflexiu que funciona com a mirall de tot el recorregut.

Amb aquest nou treball, Ginestà consoliden una trajectòria capaç de convertir l’experiència íntima en relat compartit. Gira tot igual, però diferent no revisita les relacions: les reinterpreta com un procés viu, en constant transformació, on cada història —per efímera o intensa que sigui— deixa rastre i acaba definint la identitat.